Quan es parla de teràpia nutricional, sovint es pensa que es tracta d’«afegir» coses. Afegir suplements, afegir aliments, recollir informació. Però, provant-ho amb el meu propi cos, me n’he adonat d’una cosa: el moment en què el cos canvia de debò arriba, gairebé sempre, quan «treus».
Comença per llençar.
Quan vaig decidir deixar el blat i els làctics, les coses que podia comprar al supermercat es van reduir sorprenentment. Un cop presa aquesta decisió, en mirar els prestatges, vaig començar a veure coses que abans no veia. El sucre blanc, al capdavant de la llista d’ingredients de les galetes. Els potenciadors del gust, fins i tot a les galetes d’arròs. Moltes de les coses que agafava pensant que eren bones estaven fetes, en realitat, de gustos processats. Quan te n’adones, el passadís dels aliments processats deixa de tenir sentit. Queden les verdures, la carn i el peix, i només cal mirar si són frescos.
Deixar de dubtar vol dir guanyar temps i espai. Ja no et fan patir les mil opcions, i tot es fa més fàcil.
I, a mesura que vas restant, passa una cosa curiosa: els sentits tornen.
Quan estem exposats constantment a allò artificial, sense adonar-nos-en, en volem cada cop més. Gustos intensos, dolçors fortes, estímuls evidents. Qui ho ofereix necessita vendre més; és l’estructura del capitalisme, i no se li pot retreure. Però el que el cos busca de veritat no és allà.
Quan elimines el que sobra, el paladar s’asserena. I llavors, de sobte, comences a percebre gustos subtils que abans no notaves. Per exemple, la sal. Al Japó hi ha una varietat sorprenent de sals, i el gust canvia completament segons l’origen i la manera d’elaborar-la. El que abans resumies amb un simple «salat» ara té molts matisos. Només amb això ja n’hi ha prou per sentir-te ric. I l’excés d’informació també el deixes passar amb naturalitat.
No es tracta que el car sigui millor. No cal ser gurmet. Conèixer allò autèntic i explorar-ne el plaer: aquesta és la teva pròpia teràpia nutricional.
I les cèl·lules del cos canvien a poc a poc, però amb una franquesa sorprenent. Com si diguessin: «Era això el que buscàvem!»
—Quan hagis posat ordre en el menjar, toca el torn de les coses. Les que vas triar amb tanta cura. Les que no fas servir. Les que guardes perquè van ser cares o perquè et sap greu llençar-les.
Però pensa-hi: les vas triar en un moment en què et trobaves bé? Només el que tries quan el cos està en equilibri i la ment clara és el que necessites de debò. La resta és brossa.
Quan llences, et sents sorprenentment lleuger. El cos, el dia a dia i la vida.
