Quan plou, uns bacteris del sòl, els actinobacteris del gènere Streptomyces, alliberen una substància volàtil anomenada geosmina. És l’origen d’aquella olor de terra que ens resulta tan familiar.
L’olfacte humà és extraordinàriament sensible a la geosmina: la detecta fins i tot en concentracions mínimes. Es diu que aquesta capacitat es va afinar al llarg de l’evolució com un sensor per trobar terres fèrtils i fonts d’aigua.
A més, el gènere Streptomyces és l’origen de molts antibiòtics, començant per l’estreptomicina, i és un autèntic tresor de microorganismes del sòl. També ha despertat interès en immunologia, en el context de la «hipòtesi de la higiene»: una exposició moderada als microorganismes del sòl afavoreix la regulació del sistema immunitari. Per això es recomana que els infants juguin amb la terra de llocs diversos.
D’altra banda, hi ha estudis que indiquen que Mycobacterium vaccae, un altre bacteri que viu al sòl, afavoreix la producció de serotonina quan s’inhala o entra en contacte amb la pell. La sensació que «remenar la terra aixeca l’ànim» o que «respirar fondo després de la pluja calma» potser és una empremta d’aquesta llarga coevolució amb els microorganismes.
Els dies de pluja, oblida’t dels entrenaments i dels protocols, surt a respirar l’aire de fora i relaxa’t. La llarga història de coevolució amb els microorganismes posa ordre, en silenci, al cos i a la ment.
